Barça 2 - Chelsea 2

El que no pot ser no pot ser, i a més a més és impossible.

Surto del camp amb la sensació que ens ha faltat un pèl de tot, un pèl de punteria, un pèl de sort, un pèl de... que els déus del futbol no ho volien, con li he sentit dir al Torquemada. Pals, un penal al pal, un jugador ko, ocasions que surten fora per un sospir, d'altres que se'n van incomprensiblement als núvols, parades del Cech... Munich no tocava... potser perquè l'any que ve torna a ser a Wembley??

I si, aquest equip fantàstic ha canviat alguna cosa, a jutjar per la reacció de la majoria del públic del Camp Nou. Si l'himne, dues estrofes a capella, dissabte passat va ser d'aquells que es recorden, el cantat al final de partit, després del gol del Torres, és una mostra d'orgull i reconeixement que no havia vist mai encara. Tenim un nom, el sap tothom.

I quin goig al començament, el Camp Nou ple de senyeres!