Un instant qualsevol

Una tarda de novembre, un cafè. A fora és fosc i plou a bots i a barrals. En una taula una parella, bé dos amics, discuteixen de temes tirant a filosòfics, asseguts en diagonal en una taula de quatre. Gran contrast amb una altra parella a la taula del costat, molt més centrats l’un en l’altra que en la conversa, que sols és una excusa. A la barra de la finestra, amb vistes al carrer, un noi amb ordinador, papers i cascos, enfeinat i en el seu món. Al seu costat un altre amb un cafè, un llibre, cascos i mòbil, en un món completament diferent. I a la punta un tercer, un noi amb la gorra posada tot i ser dins, un cafè, un bloc i un boli (buscant la inspiració en la pluja que veu caure o en els vianants que intenten aixoplugar-se’n?). Un grup de taules: en una, un senyor sol, bosses de coses que ha comprat entre les cames, bevent un te que fuma (el merescut descans, ara que ja ha acabat amb els encàrrecs, sobretot perquè no té cap ganes d’acabar xop com un ànec per arribar al metro). A la taula del costat un home ros despentinat, també amb un te (sembla que hagi arribat fugint d’una tempesta molt més ferotge que la que se sent al carrer!). I a la tercera tauleta dues amigues, per sobre dels 50, que fa estona que xerren sense parar malgrat haver-se vist el dia abans. Darrera de tots ells, asseguts de costat al banc d’una taula gran, una parella, totalment aliena a la conversa de lloques que tenen a dos pams... i a la resta del món, fet i fet. En dues altres taules, tres persones, completament iguals i completament diferents alhora. Cadascuna d’elles amb un cafè davant i concentrada en el seu ordinador. Dues noies i un noi, d’ascendència asiàtica, africana i europea, però idèntics malgrat tot. I en un racó algú que observa i somriu. Després torna a focalitzar tota l’atenció en el tros de pastís que té davant seu. Això, però, ja és un altre instant.