Curts a la platja

Dissabte al vespre, caloreta, s'agraeixen les activitats a la fresca, baixar a la platja, demanar una cerveseta fresqueta i asseure's a la sorra a veure curtmetratges. La novena edició del Crit d'Art a Blanes (segons deia a la pantalla), la segona que gaudeixo.

Curts d'estils molt diferents (més casolans, de pressupost, d'animació, documentals, amb actors coneguts i consagrats, amb gent i entorns del poble, en català, en castellà i en anglès). Asseguda a la platja vaig aprendre diferents teories per explicar les bambes que pengen dels cables de la llum arreu del món, vaig comprovar com de dura és la vida d'uns fregalls, vaig veure el suposat plaer d'estar mort uns segons o la duresa d'anar-se apagant mica en mica, vaig jugar a conèixer els camins pels quals transcorria una persecució una mica frikki i vaig riure a costa d'un escarabat. Un dissabte al vespre diferent. Ah, i el gelat final pujat a casa que no falti! (si és que et posen la gelateria a mala leche perquè hi hagis de passar per davant) :p

Detallets

Ahir em vaig deixar enredar per anar a veure "Qué tan lejos", una mena de road movie equatoriana (a la velocitat que passen les coses a l'Equador, això si, segons la meva acompanyant). La pel.lícula narra el viatge accidental de Quito a Cuenca de les dues protagonistes: Esperanza, una turista de Barcelona i Tristeza, una noia equatoriana.

En un punt de la pel.lícula, l'Esperanza es desperta, ressacosa, en una platja i es diu a si mateixa "Quin mal de cap...", per girar-se inmediatament cap a la seva companya en castellà. Un petit detall, una frase i una reacció senzilles i normals (i que, segurament, ningú més que jo va entendre en la petita sala del cine suís on era), i a mi que em va semblar enorme... ;)